La lògica pseudo-democràtica és aquella en què la capacitat de l’electorat tant d’esmenar o rebutjar les polítiques dels partits com d’avalar projectes que transformin el sistema és pràcticament nul·la. A Catalunya, la lògica pseudo-democràtica s’ha establert mitjançant dues dinàmiques que, si bé al principi es van succeir una darrere l’altra, ara conviuen i s’activen en funció del que requereix el moment. El primer acte va ser la suspensió, via poder executiu i legislatiu, de l’autonomia catalana, i l’impediment, via poder judicial, de la presa de possessió de càrrecs electes als parlaments català i europeu, al Congrés i al Senat. El segon acte va ser l’acatament dels tres partits independentistes de l’actualització del règim del 78, que els va portar a ser còmplices de la repressió, tot dient als votants que, si no els escollien comicis rere comicis i passés el que passés, l’espanyolisme repressor manaria a la Generalitat.
Sota la lògica pseudo-democràtica, l’electorat independentista esdevé un hostatge d’uns partits que, desaparegut el poder de la ciutadania de fiscalitzar-los, no tenen cap incentiu ni per millorar l’obra de govern ni per lluitar per la independència de Catalunya. Els partits han assumit aquesta lògica per dues raons. La primera és que han acceptat el realisme espanyolista, l’assumpció que la independència de Catalunya tan sols és possible exercint l’espanyolisme polític –seguir les normes de la Constitució espanyola– i l’espanyolisme cultural –renunciar a les llengües i cultures pròpies del país, catalana i aranesa, com a base del projecte independentista. Evidentment, el realisme espanyolista està pensat per evitar la independència de Catalunya o de qualsevol altra nació subalterna: en el moment en què l’independentisme ha posat tots els ous a la cistella del referèndum pactat amb l’estat, aquest darrer n’ha tingut prou amb negar-s’hi per desactivar tot el moviment. La segona raó és que la lògica pseudo-democràtica és la més escaient per a uns partits que s’han convertit en empreses que cerquen mantenir-se en el poder per donar feina a la militància i als afins que tenen a la societat civil, l’acadèmia i els mitjans de comunicació.
La lògica pseudo-democràtica explica per què, davant la davallada de vots a les municipals i la conseqüent pèrdua de ciutats importants del país, els independentistes, en lloc de rectificar, amenacin l’electorat amb un govern de PP i Vox si no els donen suport a les generals. L’extorsió no és un reflex de la preocupació per la democràcia, sinó de l’assumpció del realisme espanyolista i de la visió clientelar que fonamenten la lògica pseudo-democràtica. Tant si es reedita la coalició PSOE-Podem com si governen PP i Vox, l’independentisme no ho ha tingut mai millor per justificar les raons per fer de Catalunya un estat independent, car l’aliança amb el PSOE-Podem ni ha fet avançar el procés d’emancipació catalana ni ha evitat que la dreta i la dreta radical populista tinguin possibilitats de manar a Espanya.
“El 23 de juliol, ni Esquerra Republicana de Catalunya, ni Junts per Catalunya ni la Candidatura d’Unitat Popular mereixen ni un sol dels nostres vots”.
El temps ha donat la raó a l’independentisme, però ni Esquerra Republicana de Catalunya, ni Junts per Catalunya, ni la Candidatura d’Unitat Popular se n’adonen perquè tenen les ments colonitzades per l’espanyolisme polític i cultural. El temps justifica que Catalunya vulgui tocar el dos d’Espanya, però ni Esquerra Republicana de Catalunya, ni Junts per Catalunya ni la Candidatura d’Unitat Popular mouran un dit, perquè implicaria trencar pactes amb tots els partits espanyolistes a les diputacions, consells comarcals i ajuntaments; fer valer la majoria absoluta independentista al Parlament, i convertir la Generalitat en un fortí que protegís els catalans del jou espanyolista. Tot això suposaria posar el cos per defensar la ciutadania, i no pas seguir cobrant cada mes el sou com si estiguéssim en pau i no en mig d’un conflicte.
De la mateixa manera que la lògica pseudo-democràtica converteix el referèndum en el principal instrument per evitar l’emancipació de Catalunya, també rebaixa la fortalesa democràtica del vot, perquè esquilant-ne la capacitat de llevar la confiança als partits, tan sols en permet la validació. És per això que no votar als tres partits independentistes esdevé un acte d’autoafirmació democràtica. Si Vox i el PP manen a Espanya, la culpa no serà del Josep Maria de Sant Carles de la Ràpita que no va anar a votar, o de la Najat del Masnou que ha votat en blanc. Serà degut a què ni ERC, ni Junts per Catalunya ni la CUP han plantat cara al PSOE i Podemos, els buròcrates i activistes del règim del 78, i temen encara més a les elits i soldats del règim. El 23 de juliol, ni Esquerra Republicana de Catalunya, ni Junts per Catalunya ni la Candidatura d’Unitat Popular mereixen ni un sol dels nostres vots. Qui vulgui votar, que voti en blanc o nul. O al PSOE o a Sumar: si els independentistes defensen un programa espanyolista i tan sols es presenten per frenar l’extrema dreta, el millor és votar les dues formacions espanyolistes que poden fer-ho. Qui es vulgui abstenir, que s’abstingui. Però que ni un vot vagi a ERC, a JxC o a la CUP.
Passi el que passi, la culpa no serà de qui els ha retirat la confiança. La culpa serà de qui no ha fet la seva feina. Són ells, els 74 diputats independentistes del Parlament, el president de la Generalitat i els seus consellers qui ens ha de protegir de l’espanyolisme, del masclisme, del racisme, de l’LGTBI-fòbia. No la Meritxell d’Olot o el José Antonio de Lleida. Són ells. Tots i cada un d’ells. Si el català i l’aranès s’extingeixen, serà culpa seva. Si Catalunya perd tota competència autonòmica, serà culpa seva. Si a Catalunya no es pot avortar i les persones trans i no binàries no poder fer la transició de gènere, serà culpa seva. Si s’apallissen immigrants pel carrer o s’empresonen als CIE, serà culpa seva.
Serà culpa seva perquè han pactat amb un govern –i amb les versions catalanes dels partits que el formen– que no ha fet res per evitar massacres com la de la tanca de Melilla de fa un any; que ha posat com a ministres jutges que es van fer l’orni quan es torturaven bascos; que no ha demanat perdó pels GAL; que ha deixat a l’estacada els malalts d’ELA; que ha donat veu a posicions trànsfobes; que ni ha derogat la llei mordassa ni la reforma laboral; que ha expulsat l’única ministra, Irene Montero, que va plantar cara a Vox i PP. Els independentistes hi han pactat perquè ni estaven preparats per entendre com funciona un procés d’alliberament nacional ni estaven disposats a arriscar-se per fer-lo possible. L’insolidari amb els drets dels catalans, balears, valencians, bascos, gallecs, asturians o aragonesos; de les dones, persones racialitzades o LGTBI, no serà qui no vagi a votar el 23 de juliol, o voti en blanc o nul. Ho són aquells que tenien el poder de defensar la democràcia i van ser els primers a saltar-se-la quan es van rendir l’octubre del 2017.
Per trencar la lògica pseudo-democràtica que converteix el vot en un instrument repressiu, tal com en el seu dia va transformar-ne el referèndum, cal no votar cap dels tres partits independentistes. I que es vegin obligats a fer, d’una vegada per totes, la seva refotuda feina.